DELS BALLS PARLATS AL TEATRE RELIGIÓS

L’església Vella i el teatre

Recollint el testimoni dels espluguins que des de l’edat mitjana han anat forjant la història i tradició local a l’entorn del domini templer i hospitaler, sota el patronatge de sant Abdon i sant Senén, la segona meitat del segle XIX suposa per la vila una nova renaixença cultural, popular i tradicional que ha esdevingut la base de la cultura popular espluguina fins als nostres dies, vinculada a la devoció dels espluguins a la Santíssima Trinitat i amb especial rellevància pel que fa al teatre popular nadalenc i als balls parlats d’essència moralitzadora (on s’escenifica l’eterna lluita entre el bé i el mal) per la Festa Major. D’aquí en sorgeix la tradició de representar els Pastorets a l’hivern i del seguici festiu de la Santíssima Trinitat i la Festa Major amb elements tan destacats com el ball de Serrallonga, dels Emborsadors, de Moros i Cristians, el ball de bastons, el ball de diables, els grallers i els castellers. 

És a partir de 1871 quan agafa especial protagonisme l’església Vella de Sant Miquel que, un cop abandonada per la construcció de la nova església, consagrada aquell any, es converteix en teatre fins l’estrena del Centre Cultural l’any 1929, encara que a la vila hi havia altres petits locals de teatre i ball. A la imatge del fons Pere Català de l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC1-1236-N-185 ), datada de 1916 s’observa clarament l’estructura del telar construïda a mode de teatre a l’absis de l’edifici gòtic. Segons Calbet (1997) l’acústica “no era pas dolenta i la il·luminació es feia amb llums de carbur”. Com a seients, es portaven els bancs de l’església nova, es col·locaven taulons o cadascú es portava la cadira de casa. El presbiteri es va convertir en escenari. 

els pastorets a l’església vella

Els didots i les rialles

Si bé l’origen del teatre popular nadalenc és, en essència, explicar la doctrina del naixement del Salvador i la victòria del bé per sobre del mal —personificada en la lluita entre Sant Miquel i Satanàs, queda clar que les mostres de cultura popular de la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX buscaven també entretenir i arrencar les rialles del públic. 

els dos didots

L’essència dels Pastorets, en pràcticament totes les versions, és el protagonisme que agafen dos rabadans, pastors o “didots” com se’ls anomena a “El Francolí” de 1923. En qualsevol cas, com ara, el seu objectiu era fer riure al públic. Tot i així segons Calbet (1997) el text que s’utilitzava abans de 1928 era imprecís i ambigu i els dos protagonistes eren “Bato i Borrego”. 

cor d’infants

El vincle de la música i Els Pastorets és evident en l’actualitat i també durant el segle XX en què s’esmenten, als diferents programes, els cors d’àngels, pastors i dimonis. També en la seva etapa inicial devia ser així, donat l’esment que es fa als cants rítmics dels nens i al ball de la sardana. Els cants s’acompanyaven, habitualment, amb una pianola en directe. 

diverses representacions

Com en l’actualitat, la representació d’Els Pastorets no es feia exclusivament un dia, en els seus orígens, sino que per les cròniques deduïm que s’organitzava una temporada de representacions a l’entorn de les festes de Nadal i que podia allargar-se fins al mes de gener. Més enllà de l’església Vella també s’haurien fet representacions en castellà, a partir de 1891, al Teatre Francolí i al Centre de Catòlics. 

l’impuls del “centre de catòlics”

L’entitat que hauria impulsat a l’Espluga la representació d’Els Pastorets, el 1886 o 1887, és el “Centre de Catòlics” que va promoure “un quadre de pastorets” i l’obra “Dimas ó la huida a Egipto” (Calbet, 1997). Tot i que es desconeix quina versió es representava. La hipòtesi dels estudiosos (Calbet, 1997) se centra en “Los Pastorets de Betlem o sía Lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist” de Miquel Saurina.

Els balls parlats espluguins

Durant la segona meitat del segle XIX, seguint la corrent popular del Camp de Tarragona, l’essència agrícola i costumista de l’Espluga de Francolí porta al desenvolupament d’una nova cultura popular on, a través del teatre d’arrel religiosa i moralitzadora, s’intenta entretenir la població amb històries diverses sobre la lluita del bé i el mal. Més enllà de les representacions dels Pastorets, el teatre popular del moment pren forma de balls parlats que s’escenifiquen en entarimats de fusta a la plaça de la Vila o de l’església per la Festa Major i que participen en processons i seguicis festius de la població fins la segona dècada del segle XX.

La devoció a la Santíssima Trinitat

És en el context de les festes de retorn de la imatge de la Santíssima Trinitat de 1883 en què es documenten per primer cop els diferents balls parlats que es representaven en aquell moment a l’Espluga, així com també el ball de bastons i de diables, a més de les actuacions castelleres. El 1929, a més, es representa al Centre Cultural l’obra local “La força de la tradició” (foto), basada en la devoció espluguina per la Santíssina Trinitat. 

El Ball de Serrallonga

Segons Calbet (1997) va ser el ball més important i popular a la població a finals del segle XIX, inspirat en la vida del famós bandoler Joan Sala, executat a Barcelona el 1634. Aquell ball destacava per l’ús dels trabucs i la pirotècnia eixordadora a les places i carrers de la vila. A l’hora de dinar, el dia de la Festa Major, els actors del ball passaven casa per casa, vestits de bandolers, a buscar “el dit llevant de taula” al crit de “llacència”.

Imatge: Ball de Serrallonga recuperat a Vilafranca del Penedès (Serrallonga.com)

El Ball de Moros i Cristians

És probablement la referència històrica vinculada a la cultura i al teatre popular espluguí més antiga, pels vincles que té aquest ball amb la història de la reconquesta cristiana de les terres de l’Espluga als sarraïns per part dels Cervera, el 1079. Aquest ball representat a Lleida des de 1789 s’hauria representat també a Solivella. A l’Espluga, Farré (1992) documenta un original del text amb els principals personatges i la música que intepretava “el cec de cal Teuler”.

Imatge: Ball de Moros i Cristians de Lleida, l’any 1945 (Publicada a Festes.org)

El Ball dels Emborsadors

És un dels balls que haurien acompanyat la Santíssima Trinitat en el retorn a l’ermita de 1883, juntamen amb el ball de bastons, el ball de diables —locals— els grallers i els castellers —primer foranis, després locals. Es refereix, segons Palacín (1992) al nom castellà d’embuzados embozados, definició que s’escau a aquell que es tapa la cara per la part inferior fins el nas o els ulls, per no ser reconegut. El ball, documentat a l’Espluga —i també a Montblanc l’any 1861 (Cartanyà, 1992), seria doncs de l’estil dels balls de bandolers.

Imatge: L’ermita de la Santíssima Trinitat de l’Espluga de Francolí, l’any 1921 (Publicada a Bou, 1979)

El Ball de Marcos Vicente, de la Rosaura i de la Vídua Judit

L’aire tradicionalista i conservador de l’escena teatral moralitzadora de finals del segle XIX es fa evident en les representacions dels balls de Marcos Vicente, la Rosaura o la vídua Judit que impregnaven les festes d’un nou ambient, marcat, entre d’altres, per la castellanització de la vida pública. Aquests balls teatralitzats eren representats pels mateixos espluguins —sempre homes— a les festivitats de la població. 

Imatge: Ball de la Vídua Judit de Rocallaura, davant l’església, probablement el 1916. (Fotografia dels germans Company publicada a Estudis Altafullencs 33, p. 89-139)

El Ball de Sebastiana del Castillo

Enmig de la renaixença cultural de finals del segle XIX centrada en la tradició religiosa i costumista, apareix una proposta de teatre popular feminista i de denúncia social que s’hauria representat a l’Espluga almenys l’any 1910. Aquesta dansa teatralitzada és originària del sud d’Espanya, en un romanç del segle XVIII que va representar-se al Camp de Tarragona entre 1854 i 1929 i que es va recuperar a la ciutat de Tarragona el 2018.

Imatge: Gravat i imprès del ball de Sebastiana del Castillo publicat a la xarxa social Facebook el 23 d’agost de 2018 amb motiu de la recuperació del ball a Tarragona. (@sebasasesina)

Article de Xavier Lozano Bosch (2021) 

Tratea Teatre del Casal de l’Espluga de Francolí. NIF G55519839.

REFERÈNCIES 

Calbet i Camarasa, Josep M. i Calbet i Fonoll, Joan (1997). Arrels. Miscel·lània d’aportacions històriques i documentals de l’Espluga de Francolí. Cent anys de teatre a l’Espluga.

Dalmau, Ramon (1887, 1890, 1892). Cròniques. La Renaixença.

Farré, Filo (1992). “Els darrers balls a l’Espluga de Francolí” a Els Balls Parlats de la Catalunya Nova (Teatre Popular Català). Edicions El Mèdol. Col·lecció L’Agulla. 

Lozano Bosch, Xavier (2021). Altres elements espluguins. Associació Cultural de Grallers, Gegants i Nans de l’Espluga de Francolí a webs.gegants.cat/esplugadefrancoli

Notes de casa (1923, 15 de gener). El Francolí.

Palacín, Albert (1992) a Els Balls Parlats de la Catalunya Nova (Teatre Popular Català). Edicions El Mèdol. Col·lecció L’Agulla. 

Roca i Armengol, Jordi (2000). Història de l’Espluga de Francolí. Segle XIX. Pagès Editors.